Què em dónes a canvi de les dades?

Ahir vaig participar com a moderador d’una taula que tenia aquest títol a la I Jornada #èTICI Jornada èTIC, on es va tractar l’ús ètic de la tecnologia. Aquest és el text que vaig preparar per centrar el tema. Què et sembla? El comparteixes?

La tecnologia ha penetrat en els nostres hàbits quotidians. El big data és el rastre que deixem en la nostra activitat digital de cada dia: comprant productes, contractant viatges, georeferenciant el que fem, pagant en targetes financeres, jugant en línia o qualsevol altra cosa… La informació ha esdevingut molt rellevant perquè coneixem els mecanismes per emmagatzemar-la, tractar-la i gestionar-la per transformar-la en coneixement.

Aquesta nova dimensió de la informació dóna lloc a formes de poder i domini fins ara inimaginables. La nostra intimitat ha deixat de ser un espai privat protegit. Espiar s’ha convertit en un recurs fàcil a l’abast de tothom. És el que fan les grans empreses però també governs i administracions, que ens segueixen com a consumidors o ciutadans.

En l’exercici d’aquesta vigilància, els estats esgrimeixen raons de seguretat nacional i les empreses privades i de serveis la millora de l’oferta de productes i serveis. El cas és que Google, Facebook, Amazon, l’NSA i el CNI saben més a hores d’ara de la nostra vida que nosaltres mateixos. Però també el Banc de Sabadell, la Caixa, Telefónica, Endesa, Agbar, Gas Natural i el supermercat on fem la compra setmanal.

Per analitzar la privacitat i ús de les dades, potser ens cal considerar les persones des de dues perspectives diferents: com a actors cívics i com a consumidors. Per la primera reconeixem el caràcter d’internet i les tecnologies més socials (xarxes, mòbils…) com un servei públic bàsic. D’acord amb això, els poders públics haurien d’establir les condicions d’ús de les dades dels ciutadans, garantint que aquest control fos el mínim possible i que fos establert a partir de criteris consensuats socialment.

En segon lloc, en aquest nou ordre econòmic, els ciutadans i els consumidors som dades. I les empreses de serveis públics (electricitat, telefonia, gas…) i les companyies privades estan venent i revenent aquestes dades al núvol de manera sistemàtica i continuada (dades de trànsit elaborades amb les dades d’usuaris de telefonia, tendències de consum fruit de les operatives de targetes financeres, etc.). En el futur s’accentuarà més encara aquest rol fins convertir-nos en la peça bàsica de l’economia: serem unitats d’informació identificades amb IPs, que manejarem molta més informació i deixarem per tant molta més petjada digital. Per tant, és inajornable fixar les premisses a les quals s’han de subjectar les organitzacions que gestionen les nostres dades.

¿Però és ètica aquesta vigilància absoluta de les nostres vides? ¿L’hem de consentir? ¿O ens hi hem d’oposar amb totes les nostres forces? Si els ciutadans i els consumidors som unitats determinants de la nova economia, ¿no hauríem de poder exigir contrapartides? De la mateixa manera que Google ens ofereix accés a múltiples programes gratuïts a canvi d’identificar-nos-hi, ¿què obtinc jo com a client ‘captiu’ de les empreses proveïdores de serveis públics de telefonia, electricitat, etc.? ¿I de les privades? ¿I quan és una Administració o un Govern: què m’ofereixen? ¿a què es comprometen?
Tant en l’àmbit privat com en el públic, ¿tenim el dret a l’oblit digital? ¿podríem exigir una còpia personal del fitxer que tenen amb les nostres dades? ¿es poden portar les dades personals d’una empresa proveïdora a una altra?

En l’era digital, l’objectiu de la política dels governs ha de ser resoldre l’ús indegut d’aquestes dades personals emmagatzemades massivament i això, perquè sigui realment eficaç, ha de ser possible arreu del món.

El debat està servit 🙂

img: http://thelincolnite.co.uk/wp-content/uploads/2014/02/lincoln-android.jpg