Heu sentit a parlar mai del presentisme?
És l’absència laboral no física, però sí mental, del lloc de treball. I és segurament una de les principals causes que fan minvar el funcionament de tota mena d’organitzacions avui en dia.
I a l’Administració? És una pràctica molt estesa? Identifiqueu el que aquí es comenta amb el vostre entorn més o menys immediat?
Com ho veieu?
En un estudi recent de la consultora Adecco d’abril de 2014 sobre absentisme, es van atrevir a tocar un tema interessant però fins ara també absent en aquest tipus de treballs. Parlem del presentisme o absentisme laboral presencial. A grans trets, més del 50 % del miler d’empreses enquestades afirmen haver detectat en un percentatge que en alguns casos és significatiu alguna pràctica de presentisme entre els empleats.
L’estudi apunta dues classes de causes que poden afavorir aquestes praxis. D’una part, augmenta en els professionals amb contracte indefinit (i jornada completa) i disminueix en els contractats a temps parcial o temporal.
D’una altra part, trobem la cultura corporativa i l’estil de direcció. L’empresa ha de tenir un bon pla a mitjà termini i no focalitzar-se exclusivament en la feina del dia a dia. Així mateix, els empleats tindran més implicació i seran més productius si disposen de més autonomia per fer les seves tasques. D’aquesta manera, amb unes directrius clares de cap on cal anar i deixant molt marge per a la iniciativa, s’incrementarà la satisfacció i la productivitat per part de tothom.
En aquestes condicions òptimes, el presentisme hauria de ser bandejat des del primer segon i evitar que la resta de la plantilla se’n contagiï.
Referint-nos a la formació, el presentisme també es produeix en els cursos presencials. Tanmateix, la introducció de la formació virtual i les noves vies d’aprenentatge (xarxes i altres) l’han fet disminuir, ja que s’ha donat més protagonisme a les persones de manera transversal. També, en el cas dels directius públics i les persones, es poden trobar noves formes de motivació participant i fomentant debats i grups de treball transversals a les organitzacions…
[Imatge: Gaspar Melchor de Jovellanos retratat per Goya, a la Wikimedia]
[Apunt publicat en el blog de l’EAPC, el 23 de setembre de 2014]
Graellsbloc 
Un altre concepte en sentit oposat: presentisme a distància. És quant els treballadors públics –o privats– ens emportem feina a casa. Que passa més sovint del k diuen els estereotips.
M'agradaLiked by 1 person
Jo encara introduiria un altre terme: l’ubiqüisme o el semperpresentisme: la gent que sigui on sigui (feina, casa, vacances, viatges propers o llunyans…) i en l’horari que sigui continua connectada i treballant. En conec uns quants exemples i, contràriament al que molta gent es pensa, no és excepcional.
M'agradaLiked by 1 person
Finalment s’ha posat nom a una pràctica que, malauradament, veiem reproduïda en molts àmbits laborals d’aquest país. Cal, evidentment, una cultura de la participació més estesa, és a dir, fer les persones responsables del seu entorn laboral: si la feina no va bé, si les directrius no es compleixen, tots, cadascun des del seu nivell o àmbit, podem contribuir a fer-ho millor, a crear un millor ambient, a assolir les fites marcades. I per això cal un lideratge segur i relacional que encara hem de treballar.
Pel que fa al presentisme en els cursos presencials que esmenta l’article, val a dir que fa molt de temps que s’ha reduït considerablement gràcies a la introducció de dinàmiques de treball presencials més actives, i també a l’aplicació de sistemes d’avaluació directament relacionats amb l’exportació al lloc de treball dels aprenentatges adquirits. El presentisme, una vegada més, venia produït per la no implicació directa del participant en el resultat final: el professor parlava, l’alumne hi era. Les metodologies actives, el rol dinamitzador del docent i la visió pràctica de l’alumne han transformat l’escenari, de la mateixa manera que cal transformar-lo en l’àmbit laboral.
M'agradaLiked by 1 person
Si em permeteu, relacionat amb aquest “presentisme”, fa uns anys vaig començar a escoltar el concepte d’acomiadament laboral interior, un fenomen definit com “el resultat final d’un llarg i complex procés de vivències negatives a la feina”.
Qui ho explicava era un consultor, Lotfi el Ghandouri que examinava en un llibre el procés de la desmotivació laboral.
En aquest cas, l’absència laboral no física, però sí mental, del lloc de treball, la veig amb un regust de resignació i pèrdua d’identificació amb la missió i visió de l’organització (… si és que en té).
Quants “presentistes” o “acomiadats interiors” tenim a les administracions públiques?
M'agradaM'agrada
Un punt molt bo, Jordi, per debatre.
M'agradaLiked by 1 person
Un tema molt interessant per debatre, Jordi. Segur que donarà molt de joc.
A mi m’entristeix veure com persones “activistes” s’han anat convertint en “presentistes” i em pregunto què ens està passant. Potser que hi fem alguna cosa, no?
M'agradaLiked by 1 person
Presentisme a distància, ubiqüisme, semperpresentisme, acomiadament laboral interior… Quants termes que van apareixent! Gairebé que el Termcat podria decidir d’establir més neologismes en aquest camp :-).És un debat que seguirà obert i que les organitzacions hauran d’afrontar més tard o més d’hora la desmotivació, la desconnexió… d’alguns professionals; analitzant-ne molt bé les causes i procurant trobar entre tots possibles solucions.
M'agradaM'agrada