Com caram generar valor amb les dades públiques?

big data week

La meva intervenció en la taula ‘Dades obertes: llestos a barrejar’
Big Data Week. Barcelona, 22 abril de 2013
 

L’Administració és el canal de què disposa l’Estat per coplir els seus objectius. Si volem saber si és eficient, hem de mesurar si s’avança cap al bé comú i el benestar social. I, en un escenari de recursos finits i restriccions pressupostàries, això és impossible de complir amb velles estratègies perquè solament arribem allà on podem i prou.

És bàsica la participació, en aquest entorn del sector públic, d’altres actors com l’empresa privada. Per això, l’Administració obre les seves dades: per col·labora a augmentar fins a l’infinit l’oferta de productes i serveis i personalitzar-los tant com calgui, i poder donar així també satisfacció a les cada cop més complexes demandes i necessitats.

L’Administració, en el procés d’obertura de dades, no es vincula a cap entitat amb exclusivitat, sinó que obre dades en igualtat de condicions. Però ha de poder prescriure aplicacions considerades d’ús preferent per al ciutadà.

Si t’agrada el tema, continua llegint la resta de l’article😉

Un nou model econòmic, encara que algú no se n’ha assabentat…

En l’economia del coneixement (sorgida per la influència d’Internet i les tecnologies més socials), es fan servir moltes etiquetes per explicar que disposem de més possibilitats per augmentar fins a l’infinit l’oferta de productes i serveis i personalitzar-los tant com calgui. I també que ara les noves organitzacions han de ser capaces de moure’s de manera àgil i flexible en el flux de dades obertes que hi haurà cada cop més a l’abast de tothom.

Tot plegat conforma un nou model relacional d’innovació en el qual tots els actors participen en l’addició de valor de productes i serveis ja existents o nous de trinca (coneixement col·lectiu). I podem crear-los o enriquir-los perquè aquest entorn ha de permetre trobar noves funcionalitats amb valor, relacionats principalment amb: disminució del temps, estalvi de desplaçaments, treball en xarxa, supressió de les parts que no generen valor, noves possibilitats de comercialització, simulació, accessibilitat, explotació de recursos multimèdia, emmagatzematge i operativa des del núvol, etc. Però, sobretot, les noves funcionalitats fonamentades en la mobilitat i la compartició.

Aquest escenari comporta canvis en diferents àmbits de les institucions, com els de caire organitzatiu i legal. Aquests darrers són inajornables per al futur del nostre país. Gestionar de manera més oberta els drets d’autoria i la propietat intel·lectual sobre les obres, intentar constrènyer al màxim el caràcter d’aquestes obres i aconseguir que les dades estiguin exemptes del peatge de l’autoria (per poder-les obrir més fàcilment), vetllar per uns usos correctes i eficaços de la privacitat de les persones, etc.

En aquest context és clau l’obertura de dades de l’Administració.

Com hem arribat fins aquí?

Al començament, Internet connectava ordinadors entre si. Més endavant la Xarxa va començar a relacionar documents. Fins a l’actualitat en què Internet relaciona dades. El que importa no són els documents (dades transformades, ja elaborades), sinó els continguts. És a dir, es tracta de conèixer les nostres relacions, les dades de com estem connectats, independentment dels documents, perquè les pugui reutilitzar tothom que vulgui.

El fenomen de l’obertura de dades (open data o reutilització) consisteix a proporcionar tota la informació pública (meteorològiques, d’equipaments, estadístiques, de pressupostos, judicials…) a la ciutadania, en un format fàcil de manipular, perquè es puguin convertir en serveis públics o privats amb valor afegit.

A més de les dades de què disposa l’Administració i que obre a través del seu portal, són crucials les dades sorgides de la interacció, de la nostra relació en xarxa i que ens arriben de manera mòbil i ubiqua. En aquest entorn propi del web 3.0 o semàntic, la informació procedeix cada cop més de sensors que detecten determinades dades en espais públics (sobre contaminació ambiental o acústica, nivell d’ocupació de places d’aparcament, etc.). Algunes administracions locals han començat a obrir dades provinents d’aquests detectors en el fenomen que s’ha anomenat smart cities o smart citizens (ciutats o ciutadans intel·ligents), les quals, degudament tractades (creuades, verificades….) poden donar lloc a múltiples nous i útils serveis públics o privats.

Internet és un ecosistema on cada cop flueixen més dades procedents d’entorns més diversos (no sols de l’Administració sinó també les de totes les entitats que donen serveis d’accés públic) i que poden ser tractades de maneres ben intel·ligents. Aquest serà un dels motius rellevants que donaran sentit al model de negoci d’empreses i de generació de valor d’administracions.

Una aproximació a com generar valor amb les dades públiques

L’Administració és el canal de què disposa l’Estat per complir els seus objectius. Si volem saber si és eficient, hem de mesurar si s’avança cap al bé comú i el benestar social.

L’Administració ha d’aconseguir gestionar amb eficàcia, ser més productiva i abastar més serveis dins els seu catàleg que donin satisfacció a les noves necessitats que van apareixent. I, en un escenari de recursos finits i de cada cop més restriccions pressupostàries, això és impossible de complir amb velles estratègies perquè només arribem allà on podem i prou.

És bàsica la participació, en aquest entorn del sector públic, d’altres actors com l’empresa privada. En aquest partenariat, les empreses hi han de poder trobar el seu propi model de negoci, perquè, si no fos així, estaríem parlant més pròpiament d’un altre tipus d’entitat, com les ONG, i no és pas el cas.

Obrim dades per a tothom, però cal tractar de manera especial les empreses que vulguin col·laborar a acabar de completar la capa d’aplicacions i de desenvolupaments específics…

L’Administració, en el procés d’obertura de dades, no es vincula a cap entitat amb exclusivitat, sinó que obre dades en igualtat de condicions. Però s’intenten prescriure aplicacions que es puguin considerar d’ús preferent per al ciutadà.

Com pot ajudar a crear valor l’Administració?

A. Prescrivint aplicacions d’empreses privades

Actualment hi ha moltes empreses que desenvolupen aplicacions a partir de les dades que obre l’Administració. Tanmateix, ben poques tenen benefici. Per tant, el màrqueting i la comunicació/difusió que l’Administració en pugui arribar a fer resultaran ser els valors clarament distintius. I aquí parlarem de marques, audiències, capacitat de difusió…

1. Ús de la marca de l’Administració a l’aplicació mòbil (app). Això és, incloure-la dins l’offering de l’empresa reutilitzadora.

2. Promoció de l’app. Incloure a l’app el valor de la seva difusió en els sistemes d’informació de l’Administració.

Per exemple, en el cas de la Generalitat de Catalunya:

  • 1,5 milions de pàgines vistes diàries a la pàgina d’inici del web gencat
  • Més de 160 mil admiradors a Facebook i més de 400 mil seguidors a Twitter de la Generalitat (a les xarxes socials), amb alts nivells d’interaccions, interès i compromís.
  • Píndoles 012 en horari prime-time abans de El Temps del TN Vespre.
  • I així mateix molts € en la promoció de falques de TV i Ràdio (TV3 i RAC1).
  • 40 mil descàrregues de l’app gencat, que publicita les app fetes pels reutilitzadors.

B. Oferint recursos de control de qualitat

Amb la finalitat de certificar-ne la vàlua i que compleixi amb els estàndards establerts, l’Administració, a través de l’entitat que contracti amb aquest fi, pot oferir també un rol de consultoria que controli la qualitat de les funcionalitats de les aplicacions desenvolupades per les empreses. Així ho fan altres institucions prou conegudes com el FC Barcelona amb les apps que duen la seva marca.

L’inconvenient d’aquest model és com es pot garantir la continuïtat d’aquestes aplicacions; què passa si les deixen d’actualitzar o en pleguen els promotors?

Models de negoci associats a webs i dades

Per reflexionar sobre l’addició de valor a les dades, ens pot ajudar aturar-nos un moment en els actuals models de generació de valor a Internet:

1. La publicitat

La publicitat a Internet, tot i que encara està lluny de les xifres de la premsa i la televisió, va augmentant de manera progressiva. Però, comptat i debatut, li costa monetitzar un model basat en dades, ja que continua pesant l’efecte de la llarga cua, és a dir, el desequilibri que té lloc en l’entorn digital, on gairebé el 10% (o menys) de llocs web generen el 90% (o més) del volum de negoci o d’oportunitats. Per tant, es torna a la premissa funcional dels mitjans de comunicació tradicionals: a més tràfic, més anunciants atrauran i més beneficis obtindran. Fet i fet, la seva fragilitat és que beneficia poques empreses.

2. La subscripció

A Internet, el model de pagament de continguts des d’un lloc web és també un model que funciona malgrat la tendència històrica a la gratuïtat. Per exemple, el cas d’Eurolert, empresa que ofereix per subscripció informacions paneuropees que agreguen tots els concursos públics de la Unió Europea (sobre licitacions, recursos humans…).

3. La intermediació

És el cas dels llocs virtuals que són capaços de reunir prou oferta i demanda perquè es trobin, encara que sigui del món físic. Encara que sembli un model contradictori, ja que la digitalització supera i elimina molts actors intermediaris; però aquí es tracta d’apropar l’oferta i la demanda en l’economia de la llarga cua (de l’abundància i la diversitat). L’obertura de dades promou el sorgiment d’una altra mena d’intermediació: d’empreses, persones i organitzacions que confereixen valor a les dades de l’Administració i entitats que prestin serveis públics.

4. La coproducció

Els tres models anteriors són una perllongació dels seus corresponents existents al món físic i són, per tant, més fàcils de definir. En canvi, el del consumidor o ciutadà que coprodueix valor en els productes i serveis d’empreses i administracions és un model molt més complex.

El crowdsourcing (coproducció o cocreació) és el sistema que usen Procter & Gamble, InnoCentive, Threadless, Viquipèdia, etc. Forma part dels models open: open source (participació en el desenvolupament de programari) i open data (participació en l’addició de valor a les dades que obre una organització) i planteja dubtes sobre el producte o servei resultant, la seva qualitat i la seva rendibilitat (¿qui en treu més profit? ¿l’empresa amb tendències monopolístiques o l’usuari col·laborador?). Per tant, la manera com es recompensa el consumidor/ciutadà actiu (reconeixement honorífic, gratuïtat total o parcial en el producte/servei elaborat, informació preferent en altres activitats, participació en els beneficis dineraris) en serà l’assignatura pendent a més, si no es vigila prou, del seu taló d’Aquil·les.

¿Com poden les empreses guanyar diners integrant els clients en la seva cadena de producció? ¿Com les administracions poden satisfer les necessitats ciutadanes a partir de la seva participació en la conceptualització, disseny, gestió i prestació de les polítiques de serveis?

De fet, aquest és el gran handicap de les organitzacions que a hores d’ara treballen amb dades. Per a les empreses, aconseguir un volum de vendes que concreti un model de negoci real. Per al sector públic, obtenir satisfacció per a tots els actors (ciutadania, empreses, professionals).

Els models de negoci d’èxit actuals en el món de les dades són els que saben treure avantatge dels efectes d’Internet i de les xarxes socials i que són els que els diferencien dels del món físic. Es basen en la capacitat de barrejar dades públiques amb d’altres provinents de l’àmbit privat.

Economia de la producció col·laborativa de coneixement

Tanmateix, actualment l’open data està centrat en excés en el desenvolupament d’aplicacions informàtiques. Malgrat això, cal procurar anar més lluny i identificar nous models de negoci en la publicitat, la subscripció, la certificació, la transformació de dades…

Al costat de la clàssica economia de l’oferta, apareixen nous models de negoci que exploten el que Chris Anderson va anomenar la llarga cua (The Long Tail), per la qual, a diferència d’abans, Internet és un espai on es pot tenir èxit (venda de productes o un ús més satisfactori de serveis) amb un nombre mínim de productes/serveis que sols interessi a un nombre reduït de persones, i amb una gran capacitat de personalitzar-los. Aquí els mercats de nínxols aparten els de masses perquè es tracta d’una economia de la demanda on podem afinar el producte o servei que ens calgui, lluny de l’oferta unidireccional i tayloriana imposada per la publicitat i el màrqueting convencionals.

Aquest nou model no trastoca l’existent ja que les grans empreses poden explotar la totalitat de la llarga cua. Ara bé, les iniciatives petites poden aprofitar de manera intel·ligent els nínxols (de negoci, de valor), contactant més activament amb els usuaris potencials, i desenvolupar-s’hi.

Amb el nom de la llarga cua, trobem l’explicació sobre com amb el web es pot millorar l’oferta i ampliar mercats sense grans inversions i amb pocs recursos. Però no relata, al nostre entendre, el canvi substancial en el rol dels consumidors mitjançant la seva participació. Cal avançar més per circumscriure la dinàmica relacional, que és el que caracteritza el web i el món digital, en una perspectiva i una dimensió més econòmica o de generació de valor.

Aleshores parlem de cocreació, un autèntic model de col·laboració i de coproducció. En són exemples Threadless.com, InnoCentive.com… i també alguns dels productes i serveis que han canviat (i abaratit!) els seus anàlegs en el mercat, com per exemple la venda de bitllets per Internet de força companyies aèries o també la producció de llibres, productes fotogràfics i multimèdia en línia. En els dos casos, el consumidor entra en la cadena de producció com al seu moment ja ho va fer el client d’Ikea. Aquest model aconsegueix uns preus baixos i competitius perquè l’empresa transfereix al client algunes competències de la producció: transport i muntatge en el cas de l’empresa sueca.

Són exemples clars de crowdsourcing, el qual, tant a les empreses com en el món de l’Administració, presenta encara incerteses sobre la gratuïtat d’aquests productes o sobre com rescabalar el ciutadà per la seva implicació i esforç en la cocreació del producte o servei.

A més a més, uns altres autors insisteixen que les eines de producció col·laborativa de coneixement col·lectiu incideixen decisivament en els béns i en els serveis. Segons aquests experts –per exemple Dan Tapscott i Anthony Williams a l’obra Wikinomics– els recursos, les capacitats i el saber col·laboratiu que pot aportar una xarxa és molt més potent que el que poden fer les empreses per elles mateixes. Segons ells, comencem a ser testimonis del sorgiment d’una economia totalment nova, en la qual les empreses coexisteixen amb milions de productors autònoms, que es connecten i cocreen valor en les xarxes teixides de manera flexible. És l’economia de la col·laboració.

El límit, les dades personals

A més dels problemes de veracitat de les dades reutilitzades, el tractament de les dades públiques ha d’excloure, òbviament, les dades personals. L’empremta que deixem a la Xarxa és usada de manera impune amb finalitats publicitàries. Per això, hem de tenir molt en compte el correu brossa i les activitats cibercriminals (phishing…).

Totes aquestes empreses intrusives –tant si ho fan legalment com si no– podrien arribar a conèixer hàbits i detalls de les nostres vides que els permetrien guanyar més diners a costa de la nostra intimitat. Si no, pensem per un moment com de bé s’ho podrien passar companyies d’assegurances (de vehicles, de salut, de vida…) creuant dades sobre l’expedient mèdic d’una persona propensa al colesterol i la glucèmia amb les llistes de les seves compres alimentàries (embotits, begudes alcohòliques, dolços…). Li augmentarien la prima d’assegurança al moment! Aquesta és una amenaça cada cop més real.

4 thoughts on “Com caram generar valor amb les dades públiques?

  1. Hola Jordi. Yo creo que habría que matizar esta frase: “el tractament de les dades públiques ha d’excloure, òbviament, les dades personals”. ¿Lo que cobra un político en sueldo y dietas debe estar oculto al escrutinio público? ¿Y lo que cobra un funcionario o empleado público? Ahora en Navarra estamos estudiando las obligaciones de transparencia de los perceptores de subvenciones http://gobiernoabierto.navarra.es/es/node/704 . Y llendo más allá, lo que cada contribuyente aporta a las arcas del Estado, ¿debe ser privado?

    M'agrada

  2. Iñaki, por supuesto servidores públicos y perceptores de subvenciones, clarísimo, deben poder conocerse. Las listas de contribuyentes i contribuidores, a mi entender, también! Pero a ver qué opina la gente…

    M'agrada

  3. Retroenllaç: Governar i prestar serveis pel mòbil | Graellsbloc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s