Les ensenyances del darrer article de Xirinacs

Xirinacs va deixar escrit un últim article abans de morir fa unes setmanes. L’article inèdit “Cultura de mort”, el publica en exclusiva el diari Avui. Xirinacs hi defensa el dret de morir lliurament: «Cal que la llavor, tot caient a terra, mori a ella mateixa. Només així donarà ver fruit. Cultura de la mort: morir lliurement a un mateix per donar vida nova i abundant, no pròpia».

En el paràgraf final «Sembrar i collir», fa una magnífica reflexió al voltant de la idea de viure responsablement, entenent que tenim l’oportunitat de lliurar als qui ens segueixen cronològicament un món més habitable, just i sostenible. Hem d’aprendre a viure amb responsabilitat col·lectiva (consumir responsablement, adoptar hàbits de cultura sostenible, compartir i transmetre la nostra expertesa, ser solidaris amb els altres, etc.). En fi, un plantejament molt assumible personalment, socialment i fins i tot en l’àmbit professional.

Reproduïm el paràgraf esmentat:

«Deixem l’àmbit biològic i anem a l’àmbit social. En aquest cas la codificació no es fa a través de gens i cromosomes del zigot. Es realitza i es guarda en la memòria cerebral de cadascú, enriquida per l’herència i l’educació, i, cada dia més, es realitza i es guarda en els escrits, fotogrames, diagrames, pentagrames, etc., sobre paper o en cassets, cintes, disquets, discs compactes i altres mitjans o suports cada cop més sofisticats i sempre físics, que, per consegüent, descarreguen llur pes sobre la biologia dels individus.

Els humans en la societat, sobretot en les primeres etapes de la vida, descodifiquen la cultura rebuda a través de l’aprenentatge i l’educació, i en disposen per desenvolupar llur vocació lliure, més o menys ajudada per les circumstàncies i les oportunitats, en comunió amb tot l’entorn. Però cal que el creixement i expandiment de cadascú aprengui a prendre consciència dels seus límits. Cal saber iniciar i dur a terme, en els moments adequats, la cultura recodificadora de la mort. Cal saber-se anar retirant a poc a poc del protagonisme personalista de la vida i dedicar-se més a preparar i llançar llavors de moment silencioses amb l’experiència i la saviesa acumulades al llarg de la pròpia vida. Tant si es tenen fills (biològics) com si no, cal vetllar, en el nivell social, la creació, conservació i fructificació de llavors positives de futur, sense perseguir resultats i lluïments particulars immediats (“en pròpia vida”). Uns sembren, altres cullen. I cal també que els qui cullen sembrin per a altres. Saber, en el confinament de la fase minvant de la vida, codificar tot allò de bo i socialment valuós que ha produït aquesta nostra vida és tot un art, humil i callat. Cal que la llavor, tot caient a terra, mori a ella mateixa. Només així donarà ver fruit. Cultura de la mort: morir lliurement a un mateix per donar vida nova i abundant, no pròpia. Per si algú no ho sabia, des de fa temps, estic intentant submergir-me de ple, amb uns quants anys a l’esquena, en la feina de codificació de la vida viscuda per mi i amb els meus.»

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s