23-F: del 1981 al 2006

El 23 de febrer del 1981, jo, Jordi Graells, em trobava fent la mili a la caserna RACA 29 –Artilleria d’Alta Muntanya– a la ciutat d’Osca (Av. de l’Estació s/n). Era una vella edificació plena de rates que buscaven porqueria amb èxit entre les tres grans quadres de mules i cavalls que hi havia, una per bateria. Després d’haver estat tot el temps ensenyant a conduir camions GMC americans de la guerra de Corea i Vietnam, com el de la foto de dalt, al poble d’Igriés, per uns incidents esdevinguts pels volts del 23-F vaig haver de passar a conduir una altra mena de vehicle: la mula Jabonciña que apareix fotogènicament al retrat de baix durant unes maniobres per Canfranc, al Pirineu aragonès. Va ser exactament per Sant Josep quan es va produir la fatal expulsió de la Bateria de Serveis a la 3a Bateria, és a dir, a allò que tant pànic ens feia, els mulos. He de reconèixer que ho vaig passar molt malament i només el suport de la família i amics des de Sabadell i també dels bons companys de la caserna, com el José Ramon, Txerra, el primer per l’esquerra a la foto del mig, amb qui mantinc una estretíssima relació des de llavors.

El dia del 23 de febrer de 1981, ens va reunir el capità blavero de la Bateria i ens va comunicar que actuaríem a les ordres de l’autoritat competent. El dubte, allà, era enorme ja que el capità general de la Regió Militar de Saragossa, Elicegui Prieto, era dels alts comandaments que van esperar fins al darrer moment a pronunciar-se. No teníem cap dubte que estaven esperant el senyal de l’Elefante Blanco (premi per a qui endivini qui s’amagava realment darrere d’aquest pseudònim…) per consolidar el cop militar. No recordo si va ser abans o després de sopar que el capità, amb la tírria provada que em tenia, ens va ordenar a sis o set companys que passéssim per l’armeria, prenguéssim la pistola Star que solíem dur els xofers, agaféssim diversos carregadors, omplíssim els dipòsits dels camions dels nostres GMC i estiguéssim dins dels vehicles fins que se’ns comuniqués alguna ordre més concreta. Als camions, les ràdios transistors ens van fer la companyia que necessitàvem…

El mateix capità, que setmanes després em va donar el gust de conèixer algú de la caserna que valia la pena (la pobra Jabonciña, rebel com era per les maldats que havia hagut de suportar), ves per on, ens estava donant pistes que allò del 23-F sí que va ser en realitat un cop d’estat. Al meu entendre hi va haver indicis clars que la rebel·lió va complir el seu objectiu:

  1. Des d’aquella data es va obrir un procés de frenada del desenvolupament de les autonomies a l’Estat espanyol (recordeu la LOAPA…).
  2. Els responsables de defensa de la majoria de partits –Múgica Herzog del PSOE, Oleart de la UCD, etc.– van desaparèixer del mapa i van passar a un segon pla. Alguns observadors van fer notar la seva complicitat o coincidència amb el colpista Alfonso Armada, al servei de la Casa Reial, i en van esmentar l’assistència a una reunió setmanes abans a Lleida on se’ls havia comunicat l’intent d’instaurar una mena de dictablanda, amb el màxim acord de militars i polítics.
  3. Els soldats de lleva que ens trobàvem a les casernes properes a la frontera basca –Guipúscoa i Navarra–, és a dir, Osca, Jaca, Pamplona, etc., no oblidarem els mesos posteriors a l’intent de cop d’estat. Ens vam haver de tornar cada quinze dies fent maniobres al llarg de la muga (frontera) basca. Els nostres caps més txusqueros ens van explicar clarament que havíem d’aprendre tàctiques antiguerrilles, d’escorcoll i de persecució de terroristes. Es tractava d’impermeabilitzar la frontera per dificultar el pas d’etarres; d’aquesta manera s’intentava pal·liar el descontentament de l’exèrcit en aquest tema. Les maniobres van ser molt dures. No cal que us expliquem com ens van rebre al nord de Navarra, la part més euskalduna (Aoiz, Lekumberri, Burguete…) i la raó per la qual havíem de baixar a comprar el pa a Iruinea-Pamplona…

El 23 de maig, dissabte, després d’haver consumit els tres darrers mesos de mili entre mules, cavalls, fems i rates, ens havíem de llicenciar. Però, vet aquí que unes quantes persones van atracar el Banc Central de Barcelona i van demanar, en un primer moment, la llibertat dels colpistes del 23-F. Fins que no es va aclarir que no tenien res a veure-hi no ens van deixar marxar. En fi, un servei militar molt, però que molt, entretingut…

One thought on “23-F: del 1981 al 2006

  1. Perquè després diguin que no hi va haver cop militar. És un període fosc de la història d’Espanya, on la por immensa als militars feia estar tothom “contra les cordes”. Ara seria un bon moment per estudiar-ho més a fons. Com el reportatge que van emetre en un ’30 minuts’ que hi feia referència.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s